Reporters Qruli

Revista digital. INS Pla de l'Estany – Banyoles

SOMIADORS

“-No hi ha consol pels somiadors -va dir ella.

-Això depèn del que somiïs -li va contestar ell.”

Aquella tarda va acabar de la mateixa manera que ho havia fet l’any anterior, entre sospirs i faltes promeses.

El vent era tan gelat que ja no podria notar l’escalfor de les seves mans envoltant-la, o potser simplement ja no hi eren, i el seu alè creava petits núvols d’aire blanc pel carrer on caminava.

Sempre va ser els dijous, cap a les cinc de la tarda, quan els seus ulls es trobaven després d’haver-se estat buscant incansablement tota l’eternitat de la setmana.

Les seves mirades eren diferents, ell buscava amor i ella un lloc al qual pertànyer, però ells eren semblants. Intensos. Com dues gotes d’aigua.

Ella baixava a l’estació 13, i allà pujava ell; era solament llavors quan les seves veus es creuaven.

 

-Bona tarda -deia ell.

-Bona tarda -deia ella, quasi a l’uníson.

 

I allò era tot.

Tendim a pensar que totes les històries d’amor són viscudes per les dues parts i en la realitat, però no és així.

Tot i que, com van arribar a parlar sobre somnis?

Simplement un dia ell no va arribar a temps per creuar les seves mirades, però va aconseguir fer una cosa molt millor: va aconseguir creuar les seves vides.

 

*    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *     *    *    *    *    *    *    *

 

Corredisses i sospirs, li falta l’alè però continua corrent. Puja les escales de l’estació maleint aquells qui es posen al mig, impedint que pugui saltar els esglaons de tres en tres.

Arriba a l’andana i marxa.

 

Les portes del tren s’acaben de tancar davant seu, però no a fer res per impedir-ho. L’estava mirant. Ella a ell, amb una expressió divertida. Com de qui es burla de qui se li ha ensorrat el castell de sorra.

Ell comença a riure, mentre la mira, i ella aparta la mirada quan s’adona que ho està fent. No se sent avergonyida, sinó culpable d’haver-se rigut d’aquella situació. Ell, però, està content de veure-la així, fora de les seves tan repetides paraules de “bona tarda”.

 

-On vas? -li pregunta ella, curiosa.

-A Barcelona, però hauré d’esperar el pròxim tren… -contesta ell, sorprès.

-Anem doncs -diu ella mentre sosté les claus d’un cotxe, fent-les sonar.

-On? -diu ell, i s’adona que acaba de fer una pregunta estúpida, però ella riu.

-A Barcelona.

 

No creuen cap més paraula ni a l’estació, ni durant els primers quinze minuts de trajecte. Escolten atentament la música que sona a la ràdio, sense renegar. Potser tots dos estan mesurant les paraules a dir.

Les cançons van passant, d’una a una, entre anuncis. Però n’hi ha una que tots dos comencen a taral·lejar tan bon punt sonen les primeres notes, i inconscientment es miren.

She will be loved, de Maroon5.

 

Beauty queen… -xiuxiueja ell.

-…of only eighteen -diu ella amb un to encara més baix.

She, had some trouble… -diu ell.

-...with herself… -acaba la frase amb un to trist, però ell sembla no adonar-se’n.

 

Instants després ell es posa a riure, no s’esperava aquell duet amb una noia com ella, ni molt menys aquella cançó.

 

-Dani -diu ell.

-Què?

-Em dic Dani, i tu et dius…? -li pregunta ell sense parar de mirar-li aquells ulls de color ametlla.

-Sofia -contesta ella entretallada.

 

I es fa el silenci.

Aquest cop però dura molt menys, en Dani està interessat en aquesta tal Sofia, i no li importa que el descobreixi mirant-la.

 

-Així, Sofia, quants anys tens? -queda muda, no s’esperava aquesta pregunta-. És clar que si no vols respondre, no cal…

-Divuit, i tu? -diu ella abans que en Dani pugui acabar.

-Vint-i-cinc, uns quants més…

-No pas gaires.

-Suposo que depèn de moltes coses.

-Suposo -conclou ella.

 

Els últims deu minuts passen entre cançons a què no fan gaire cas. En Dani pensa què pot significar aquella cançó per la Sofia, i ella en si arribarà a temps a l’empresa del seu pare.

 

-Pots deixar-me al carrer següent, així no hauràs de fer tanta volta… -diu ell.

-On vas? Igualment he d’aparcar per allà…

-Treballo en una empresa que es diu Dotex, de màrqueting, la coneixes?

-Òbviament, hi he passat gran part de la meva vida -diu rient. En Dani queda encuriosit, així que decideix preguntar.

-A què et refereixes?

-És l’empresa del meu pare, fa anys que la visito quan tinc temps lliure -diu ella tranquil·lament-, com avui.

 

No els és difícil trobar un aparcament lliure, però així que aparquen en Dani li dóna les gràcies a la Sofia, que li contesta amb un somriure.

Deu passes, i són dins l’edifici de més de quinze pisos.

 

-Acaba de passar bona tarda -diu la Sofia dirigint-se al taulell de l’entrada.

-No tant com ara -li contesta en Dani, qui ja espera l’ascensor.

 

*    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *     *    *    *    *    *    *    *

La Sofia espera recolzada al cotxe, mentre juga amb les claus, en Dani. Fa tot just cinc mesos que van creuar més de dues paraules. Sembla que ara ell ha agafat el costum d’arribar tard un dia a la setmana i ella el d’esperar-lo fent sonar les claus mentre el mira còmplice.

No saben res més de l’altre que el nom i l’edat, ni tan sols han parlat sobre on van néixer ni el seu color preferit. Tot i que a poc a poc tots dos tenen ganes de preguntar per saber.

 

Així que en Dani surt de l’edifici, li somriu; però no com sempre.

 

-Quin és el teu color preferit? -Pregunta ell, sense previ avís.

-El gris.

-El gris? És trist, no? -No entén com a una noia com ella li pot agradar un color tan monòton.

-No és trist, i algun dia entendràs per què.

 

Entren al cotxe, aquest cop sense música. El silenci, la carretera i les respiracions és l’únic palpable en l’ambient. Fins que ell interromp.

 

-He estat pensant -empassa saliva-, i he arribat a la conclusió que vull saber més de tu.

-Més com què? -pregunta ella confosa.

-Com tot -respon ell abans de continuar-, la manera com rius amb una pel·lícula, la manera que passes les mans per una barana de fusta, com degustes un caramel, la cara que poses quan beus xocolata desfeta o la forma que agafen els teus cabells en sortir del llit de bon matí.

 

Es pot notar com la respiració dels dos s’ha accelerat, i ella no respon. No respon i en Dani es comença a posar nerviós.

De cop, la Sofia gira a l’esquerra i comença a passar per un circuit enteranyinat de carrers estrets, fins que para el cotxe. I dirigeix la mirada als ulls del noi, d’un color gris blavós.

 

-El meu color preferit és el gris de l’aigua que hi ha just abans que es pongui el sol, aquell gris que té tons blaus i el fan confondre amb el fum de les cases del costat. El gris que agafen els núvols un dia de tempesta. El teu gris -deixa anar ella sense gairebé agafar aire-, exactament el teu gris.

-Així doncs… -murmura ell.

-Així doncs que?

-Pensava que només jo somiava en aquestes coses.

-Qui sap, potser m’he posat dins la teva ment -diu ella graciosa.

-Qui sap -diu rient.

 

*    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *     *    *    *    *    *    *    *

 

-Bona tarda.

-Bona tarda Dani -diu ella amb la mirada baixa.

-Fa un any ja…

-Sí.

-Em sap greu no haver-t’ho dit, però no creia que al final passés.

-Te’n vas a treballar fora i no et planteges ni comentar-me on ni per què, i jo…

-Creus que per mi és fàcil? -L’interromp-, saps que no, però és una oportunitat i…

-S’ha acabat doncs -aquest cop és ella qui el talla-, oi?

-Suposo.

 

La Sofia continua amb la mirada fixa dins aquells ulls tan macos que la miren amb tendresa. Una llàgrima cau, només una. No fa falta més.

 

-Ei Sofia, no vull que…

-Bona tarda Dani, bona tarda.

 

Entra al cotxe i marxa sense mirar si aquell noi d’ulls clars s’ha quedat ensorrat a la vorera. Apaga el mòbil i s’evadeix de tot: del soroll dels cotxes, del propi món i d’ella mateixa.

 

I no passen ni dues hores quan torna a encendre el mòbil. Missatges dels amics per sortir aquesta nit, i cap més. Però abans d’apagar-lo altre cop, decideix enviar-li un missatge a en Dani.

 

“-No hi ha consol pels somiadors -li escriu ella.

-Això depèn del que somiïs -li escriu ell a l’instant.”

 

Ione Jordà Costa

Advertisements

One comment on “SOMIADORS

  1. Adrii
    26 Juny 2016

    Escrius molt molt bé! Sempre deixant un final a imaginar.. m’encanta!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 6 Juny 2016 by in General, Relats.
%d bloggers like this: